Quan la unitat és només una foto: reflexions sobre l’estratègia sindical en educació

En les darreres setmanes s’ha volgut transmetre una imatge de unitat sindical en el sector educatiu que, malauradament, no es correspon amb la realitat. La unitat no es pot proclamar; s’ha de practicar. I avui, el que es presenta com a unitat és, massa sovint, una suma de sigles buscant visibilitat, no una estratègia compartida per defensar de manera efectiva els drets del professorat.

L’estratègia que s’està imposant des dels sindicats amb representació majoritària a la mesa sectorial és reveladora: dilatar el conflicte, fragmentar les mobilitzacions i administrar-les en el temps. Una jornada de vaga al febrer, algunes accions disperses, una mobilització “global” i altres repartides per províncies, i el gruix de la protesta desplaçat cap a final de curs. Aquesta manera de procedir no respon a la urgència del malestar docent, sinó que s’assembla massa a una estratègia electoral pensada per capitalitzar la protesta, no per resoldre el conflicte.

Mentrestant, als carrers i als centres, el que es demana és pressió real, sostinguda i visible, no un calendari calculat perquè el conflicte no incomodi massa ni desgasti determinades estructures. La pregunta és inevitable: què és més important, la foto o la reivindicació?

A aquesta estratègia s’hi afegeix un altre element preocupant: la poca —o nul·la— voluntat de treballar amb sindicats minoritaris. No per discrepàncies de fons, sinó per una raó molt més simple i inquietant: no donar-los visibilitat. Des de fa temps, alguns sindicats hem estès la mà per col·laborar, coordinar accions i construir una unitat real. La resposta ha estat sempre la mateixa: portes tancades.

Aquest bloqueig no es dona només al carrer, sinó també als espais institucionals. A la mesa sectorial, tot i que la normativa no prohibeix la presència d’altres organitzacions, no es permet la participació de ningú fora dels sindicats de mesa, ni tan sols com a oients. Una pràctica poc transparent, gens democràtica i difícilment justificable en un sistema que es diu plural.

Resulta especialment xocant que sindicats que es defineixen com a assemblearis, participatius i profundament democràtics reprodueixin, en la pràctica, dinàmiques de tancament, exclusió i control del relat. La coherència també forma part de la credibilitat sindical.

No escrivim això per dividir, sinó justament pel contrari. Cal una reflexió honesta i una rectificació. El professorat no necessita més escenificacions, sinó unitat real, generosa i efectiva. Una unitat que sumi, que escolti, que comparteixi protagonisme i que entengui que la força col·lectiva no es construeix invisibilitzant ningú.

Des de la nostra organització continuarem estenent la mà. Perquè el conflicte educatiu és massa greu per convertir-lo en una batalla de sigles. Si realment volem que se’ns escolti, la unitat ha de ser una pràctica, no un eslògan.