OBERTALITAT o IRRESPONSABILITAT

OBERTALITAT O IRRESPONSABILITAT?
MENYS INTERNS A LA PRESÓ, MÉS RISC AL CARRER

La reinserció no pot ser una excusa per posar en risc la seguretat ciutadana ni per ignorar els criteris dels professionals penitenciaris
Aquesta setmana, els centres penitenciaris han rebut una instrucció del centre directiu per accelerar de manera urgent la progressió a tercer grau d’un nombre determinat d’interns, segons cada centre, sota l’excusa de l’anomenada «obertalitat».
L’argument és tan senzill com preocupant: les presons estan col·lapsades i cal treure pressió del sistema.
Des de CSIF Presons ho diem clarament: la descongestió dels centres no es pot aconseguir rebaixant els criteris de classificació dels interns.
Si les presons estan saturades, que ampliïn plantilles, recursos i infraestructures. El que no poden fer és convertir el tercer grau en una vàlvula d’escapament per solucionar, a costa de la seguretat, la incapacitat de l’Administració per gestionar el sistema penitenciari.
ELS POLÍTICS NO PODEN DECIDIR QUAN UN INTERN ESTÀ PREPARAT
Cada intern té un programa individualitzat de tractament elaborat pels equips professionals després d’un estudi tècnic. És el resultat de l’avaluació de la seva conducta, evolució, risc, capacitat d’assumir responsabilitats i procés de rehabilitació. Els professionals estableixen un itinerari i unes previsions de permisos i progressió de grau.
I ara resulta que, perquè les estadístiques no surten, l’Administració ordena accelerar tercers graus. Això és inadmissible.
Si un equip tècnic considera que un intern encara no està preparat, cap responsable polític hauria de poder pressionar perquè passi de segon a tercer grau.
L’«OBERTALITAT» S’HA CONVERTIT EN LA NOVA EXCUSA
El Departament ha convertit l’«obertalitat» en una mena de doctrina sagrada que sembla justificar-ho tot. Més tercers graus. Més llibertat. Més flexibilitat. Menys resposta davant determinades conductes.
I ara, fins i tot, pressions per accelerar progressions que els equips professionals encara no consideren adequades.
Tot això mentre els treballadors continuen suportant agressions, manca de personal, sobrecàrrega de feina i centres cada vegada més tensionats. És molt fàcil parlar d’obertalitat des d’un despatx.
El problema és que els professionals són els que després han d’afrontar les conseqüències dins dels centres mentre que la societat pot haver d’assumir-les al carrer.
NO MANIPULEM LES ESTADÍSTIQUES
El Departament sembla haver descobert una dada extraordinària: els interns en tercer grau reincideixen menys que els interns en segon grau. Perfecte, però expliquem tota la veritat.
Els interns que arriben al tercer grau no són una mostra aleatòria de la població penitenciària, hi arriben, precisament, els interns que presenten una millor evolució i un millor pronòstic, Per tant, és absolutament lògic que presentin menys reincidència.
Però si ara baixem el llistó i enviem al tercer grau interns que encara no han completat el seu procés de rehabilitació, estarem canviant artificialment la composició del grup.
Si poses interns amb més risc al tercer grau, augmentarà el risc associat al tercer grau.
AQUESTES POLÍTIQUES PODEN TENIR CONSEQÜÈNCIES AL CARRER
Si el que volen és reduir el nombre d’interns, que ho diguin clarament. Si el que volen és reduir la reincidència, que respectin els criteris professionals. El que no poden fer és alliberar pressió sobre les presons traslladant-la al carrer.
Perquè una presó menys saturada no serveix de res si el preu és una societat més insegura.
Aquestes polítiques irresponsables poden posar al carrer interns que encara no reuneixen les condicions necessàries per accedir al tercer grau, amb les conseqüències que això pot comportar.
Des de CSIF advertim que no podem esperar que els problemes apareguin per després lamentar-los: ja ens podem preparar per més “brots psicòtics “ , augmentaran les “percepcions “ de inseguretat , normalitzarem encara més els “ tirotejos” o les baralles multitudinàries de “pati d’escola” com deia algun alcalde. Tot plegat contribuiria a incrementar encara més la sensació d’inseguretat i de degradació
de la convivència, projectant una imatge d’una societat cada vegada més allunyada dels estàndards de seguretat i convivència que els ciutadans tenen dret a exigir.
La seguretat ciutadana no pot ser el preu que paguem per descongestionar les presons a cop d’ordre i sota l’excusa de l’«obertalitat».
L’EXPULSIÓ D’ESTRANGERS
Una part important dels interns proposats per a aquestes progressions són estrangers.
Si realment existeix una voluntat de reduir la pressió sobre el sistema penitenciari, per què no s’utilitzen amb eficàcia totes les eines que permet la legislació?
Entre aquestes eines hi ha l’expulsió d’estrangers condemnats quan legalment sigui procedent. Altres països europeus utilitzen aquesta possibilitat de manera molt més efectiva.
A Espanya, en canvi, la burocràcia, la manca d’acords amb determinats països d’origen i la falta d’execució efectiva fan que aquesta via tingui una aplicació molt limitada.
És molt més fàcil ordenar tercers graus als centres que afrontar els problemes estructurals del sistema. I això també és política penitenciària.
ELS TREBALLADORS NO SOM EL COIXÍ DE LA POLÍTICA PENITENCIÀRIA
CSIF no acceptarà que els professionals penitenciaris siguin utilitzats com a coixí de les decisions polítiques del Departament. No acceptarem que després d’un incident es busquin culpables entre els treballadors quan prèviament s’han ignorat els seus informes i criteris professionals.
I no acceptarem que la paraula «reinserció» sigui utilitzada per justificar qualsevol decisió. La reinserció és una finalitat constitucional. No és una carta blanca.
JA HEM VIST ON PORTA EL BONISME SENSE RESPONSABILITAT
Sota la bandera de l’«obertalitat» s’ha anat consolidant una política penitenciària que sembla tenir més por de ser considerada dura que de ser considerada irresponsable.
Una política que sembla haver convertit la sanció en una cosa gairebé vergonyosa. Una política que interpreta determinades conductes amb una comprensió infinita.
Una política que, massa sovint, sembla confondre autoritat amb autoritarisme i permissivitat amb reinserció.
NO VOLEM UNA PRESÓ BUIDA. VOLEM UNA PRESÓ SEGURA.
CSIF no vol presons plenes perquè sí.
Però tampoc vol presons buides a costa de posar en risc la societat.
No volem que la solució al col·lapse sigui baixar el llistó.
No volem que els professionals siguin pressionats.
No volem tercers graus per complir quotes. No volem rehabilitació per estadístiques.
No volem una política penitenciària basada en el bonisme.
No volem que la seguretat ciutadana sigui el preu que paga la societat per una mala gestió penitenciària.
PERQUÈ LES PRESONS NO SÓN UN LABORATORI POLÍTIC. I LA SOCIETAT NO ÉS EL CAMP DE PROVES DEL DEPARTAMENT.
LA REINSERCIÓ S’HA DE FER AMB CRITERIS PROFESSIONALS, NO AMB QUOTES POLÍTIQUES: SI EL DEPARTAMENT VOL REDUIR ESTADÍSTIQUES, QUE NO HO FACI POSANT EN RISC LA SEGURETAT DE TOTHOM.
24 Agost 2026