TV3, SENSE FICCIO o FICCIO INTERESSADA

Vergonyós, impresentable, esbiaixat i profundament tendenciós. Un producte carregat de mitges veritats —que sovint són pitjors que les mentides— i construït amb una clara voluntat de manipular el relat.

El documental «Què està passant a les presons?» de TV3, emès dins l’espai Sense ficció, es venia com una anàlisi rigorosa del model penitenciari català. Però la realitat és una altra: no és una anàlisi, és un relat dirigit.
El reportatge dona veu, de manera clarament esbiaixada, a determinats perfils: ex-interns, un sindicat concret i algun ex-directiu jubilat, desacreditat i ressentit amb el sistema. A l’altra banda, es dona protagonisme a associacions i observatoris que han convertit la crítica al sistema penitenciari en el seu «modus vivendi», així com a col·lectius de familiars amb un discurs únic i sense contrapès real.

Des de CSIF, conscients del biaix ideològic del programa, vam exigir retirar les nostres declaracions per no ser utilitzats com a coartada per legitimar un discurs parcial disfressat de pluralitat. Això no és periodisme, és propaganda.
El reportatge es recrea de manera obsessiva en les contencions mecàniques, combinant imatges reals amb d’altres de «ficcionades» per carregar encara més el dramatisme i reforçar un relat prèviament construït.

El missatge és clar i deliberat: presentar els funcionaris com a «maltractadors» que actuen per caprici. Però s’oculta allò essencial: els episodis d’extrema violència que obliguen a aplicar aquestes mesures. Aquestes escenes no interessen, perquè farien caure el relat. Sense context, tot val.
La realitat és molt diferent. Les contencions mecàniques s’apliquen com a últim recurs, de manera estrictament reglamentada, amb control legal i supervisió mèdica. No són una opció arbitrària, sinó una resposta davant situacions límit que posen en risc la seguretat de tothom.

La secretària de Mesures Penals, Elena Pérez, ja ho va deixar clar en una compareixença a la comissió de Justícia del Parlament : aquestes mesures estan plenament emparades per la legalitat i sotmeses a controls estrictes. Però aquesta part, evidentment, no encaixa amb el relat que es vol vendre.

També és cert que, proporcionalment, hi ha més contencions que en altres països europeus. Però el reportatge evita explicar el perquè. A Catalunya s’ha apostat per un model amb molta més vida en comú, amb activitats, interacció constant i una convivència intensa.

En molts països europeus les presons tenen règims més restrictius, amb menys convivència i menys conflictes. En canvi, el model català s’ha orientat cap a una “presó-esplai”, prioritzant la flexibilitat i la vida en comú, fet que amb determinats interns comporta més tensió, incidents i violència, un cost que sovint s’oculta.

Aquesta permissivitat és coneguda i fins i tot hi ha interns que prefereixen delinquir aquí. Tot i això, alguns “experts de despatx ” continuen presentant el sistema català com a sever, ignorant la realitat comparada i el funcionament real dels centres.
En resum: es construeix un relat simplista, emocional i parcial, que assenyala els funcionaris i amaga les causes reals dels problemes. Això no és periodisme rigorós; és una narració dirigida amb conclusions decidides abans de començar.

Les aportacions en el reportatge d’ Aquestes entitats i observatoris sovint basen les seves conclusions en el relat dels interns, però els professionals penitenciaris constaten que molts neguen o minimitzen els fets pels quals han estat condemnats, atribuint la responsabilitat a causes externes. D’altra banda, per a molts familiars, els interns són gairebé «éssers de llum», als quals no atribueixen cap responsabilitat.

Aquestes associacions reben subvencions públiques i, alhora, critiquen de manera sistemàtica el sistema que les finança, una situació que es considera paradoxal i que sovint es resumeix amb l’expressió «ser cornut i pagar el beure».
Un dels testimonis és la germana de Mohamed Choulli, un intern amb un llarg historial d’episodis violents i faltes molt greus. Difonia videoclips amb missatges radicals i va protagonitzar incidents d’extrema violència, incloent incendis provocats per ell mateix en què els funcionaris van haver d’arriscar la vida per salvar-lo. Finalment, va morir en un d’aquests episodis.

Un altre testimoni del programa és Jesús Nguere Mba, un dels 14 interns implicats en el motí de Quatre Camins. Durant el judici, en ser preguntat a quants funcionaris havia agredit, va respondre: «No sabría decir el número… a todo lo que se movía».
Cal recordar que, en aquell motí, un grup d’interns va actuar com una jauria d’alimanyes en un aquelarre d’extrema violència i sang, amb agressions molt greus, retencions il·legals de funcionaris i un atac brutal al subdirector del centre, que va salvar la vida perquè els agressors el van donar per mort.

Amb testimonis com aquests es construeix el relat. Veus presentades com a fiables, barrejades amb determinades dosis de «bonisme» interessat, que acaben configurant un discurs polític esbiaixat.
La productora Broadcaster Audiovisual Services, autora del reportatge i responsable de vendre’l a TV3, sap perfectament com adaptar el contingut per encaixar amb la línia editorial dominant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Només cal fixar-se en els telenotícies: hi ha una presència recurrent de determinats relats i temes, mentre altres realitats queden en segon pla o fora del focus mediàtic. Es dona espai a qüestions com les flotilles o determinats enfocaments de conflictes internacionals, més propis d’Al Jazeera que d’una TV occidental, mentre que altres situacions —com la persecució de cristians o la repressió de dones i del col·lectiu LGTBI en països de règims islamistes— tenen molta menys presència o directament s’ometen.

També s’observa una atenció constant a determinats col·lectius vulnerables, sovint vinculats a la immigració, incloent-hi casos d’ocupació d’habitatges, sense aprofundir en el debat sobre la propietat privada. En canvi, altres problemàtiques socials, com la situació de moltes persones grans amb pensions molt baixes després de cotitzar tota la vida, tenen una presència molt més reduïda en l’agenda informativa.
És evident que qualsevol mitjà pot tenir la línia editorial que vulgui , però TV3 és un mitjà públic finançat per tota la ciutadania, i això exigeix un plus de rigor, pluralitat i equilibri informatiu.

El problema és que ha passat de ser un referent i un motiu d’orgull de país a un mitjà amb una credibilitat cada vegada més qüestionada, marcat per una percepció creixent de biaix ideològic i per continguts sovint alineats amb determinades posicions.
Això es fa especialment visible en debats clau —com la immigració, el model econòmic, la seguretat , el sistema penitenciari o el contracte social (drets i deures)—, on massa sovint es simplifica el debat. En lloc d’afavorir una discussió plural i argumentada, es tendeix a desqualificar determinades opinions crítiques amb etiquetes com «racista», «classista» o «feixista», fins i tot quan aquestes s’expressen de manera reflexiva o amb voluntat constructiva.

El relat públic està cada vegada més condicionat pel políticament correcte, fet que dificulta la presència de determinats discursos. En aquest context les productores s’adapten per garantir la seva viabilitat, i que sovint el relat acaba pesant més que el rigor informatiu.
També s’ha qüestionat el model de televisió pública que externalitza part de la producció a empreses privades, amb la crítica que això pot afavorir criteris d’afinitat o proximitat ideològica per sobre d’altres consideracions professionals.

En aquests context caldria mirar cap a les polítiques penitenciàries de països europeus amb democràcies més consolidades, que en molts casos ja han superat debats que aquí encara es plantegen de manera simplificada o parcial. En aquest context, un reportatge com aquest seria difícil d’imaginar en un mitjà públic europeu que treballi amb criteris estrictament professionals i equilibrats.
Posar al mateix nivell els interns violents i els funcionaris que han estat agredits és un error greu. Això banalitza la violència, desvirtua la gravetat dels fets i pot arribar a posar en dubte les eines destinades a gestionar conductes violentes.

A més, desresponsabilitza a l’intern agressor, dificulta una comprensió real del problema i pot acabar normalitzant situacions violentes . En definitiva, no ajuda a entendre ni a gestionar adequadament la realitat penitenciària.
La premissa per poder aplicar polítiques de rehabilitació és l’ordre i la seguretat. Als interns violents i agressius se’ls ha d’aplicar el reglament amb el màxim rigor i separar-los de la resta. Mentre no s’aconsegueixi un bon clima de convivència als centres, això no serà possible.

I, finalment, sovint queda fora del relat la veu de les víctimes dels delictes. És un col·lectiu massa sovint oblidat, mentre gran part del focus mediàtic es concentra en els responsables dels fets. Moltes d’aquestes víctimes arrosseguen seqüeles de per vida, sense disposar del mateix espai ni de la mateixa atenció pública.
La pregunta, per tant, és inevitable: TV3 en farà algun reportatge? “ SENSE FICCIÓ : “QUE ESTÀ PASSANT AMB LES VICTIMES DEL DELICTES” O això queda fora del marc del que es considera políticament correcte?

22 ABRIL 2026