Adjudicacions d’estiu: discrecionalitat, opacitat i degradació del sistema públic

El procés d’adjudicacions d’estiu s’ha convertit en un mecanisme que genera angoixa, inestabilitat i greuges comparatius per a milers de docents. Allò que hauria de ser un procediment regit pels principis d’igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i transparència —tal com estableix la normativa de funció pública— ha derivat en un sistema amb amplis marges de discrecionalitat que desvirtuen l’essència del servei públic.

Des de Central Sindical Independent i de Funcionaris (CSIF) denunciem que l’origen del problema és estructural. Té arrel en el desplegament dels decrets d’Autonomia de Centres, de Direccions i de Plantilles impulsats pel Departament d'Educació i Formació Professional de la Generalitat de Catalunya. Aquest marc normatiu ha ampliat progressivament la capacitat discrecional de les direccions en la configuració de plantilles i en la cobertura de llocs de treball.

 

L’expansió dels perfils i el buidatge del sistema objectiu

L’increment constant de places perfilades ha generat una distorsió greu: professorat funcionari de carrera que, malgrat haver superat un procés selectiu basat en mèrit i capacitat, no pot accedir a una plaça definitiva perquè una part molt significativa de les vacants queda condicionada a perfils específics, entrevistes o decisions discrecionals.

A això s’hi afegeix una realitat preocupant: la majoria de places que apareixen en les adjudicacions d’estiu acaben quedant cobertes mitjançant reclamacions formulades per les direccions.  El resultat és un sistema aparentment objectiu que, en la pràctica, es veu desbordat per mecanismes paral·lels.

Aquest model introdueix elements subjectius en un àmbit que hauria de ser estrictament reglamentat. Quan l’entrevista, el perfil o la reclamació passen per davant del barem, el principi de mèrit i capacitat queda erosionat.

 

Pèrdua de democràcia als centres

L’autonomia, tal com s’ha desplegat, ha concentrat poder en les direccions i ha debilitat els espais col·legiats de participació. Els claustres perden capacitat real d’incidència en la configuració pedagògica i organitzativa dels centres. La plantilla deixa de ser un element estructural del sistema públic per esdevenir un instrument modelable segons criteris unipersonals.

Aquesta dinàmica empobreix la democràcia interna i altera l’equilibri institucional dels centres educatius.

 

Un sistema que expulsa, desplaça i condiciona

Les conseqüències no són només administratives.

Parlem de:

• Docents desplaçats a centenars de quilòmetres del seu domicili.

• Funcionaris de carrera sense possibilitat real d’obtenir plaça definitiva.

• Inestabilitat estructural i precarització encoberta.

• Reducció efectiva de la democràcia interna als centres.

• Pressions constants vinculades a projectes, línies metodològiques o determinades formacions.

• Coaccions implícites o explícites a l’hora d’assumir càrrecs, coordinar projectes o adaptar-se a determinades orientacions.

• Pèrdua progressiva de la llibertat de càtedra.

• Increment d’exigències i càrregues sense contrapès ni garanties.

Quan la continuïtat professional pot dependre de decisions discrecionals, el marge real d’autonomia docent es redueix. I això afecta directament la qualitat del sistema públic.

No estem davant d’errades puntuals. Estem davant d’un model que genera dependència, inseguretat jurídica i desequilibri institucional.

 

Corresponsabilitats sindicals

També cal parlar clar sobre les corresponsabilitats sindicals. Alguns sindicats amb representació a la mesa sectorial han denunciat verbalment els efectes del Decret de Plantilles i dels mecanismes discrecionals, però mai no han situat la seva derogació com una línia vermella real en la negociació.

Ni en les jornades de vaga del 2022 contra el conseller Cambray, ni en els actuals escenaris de mobilització, la derogació del Decret de Plantilles ha estat una exigència irrenunciable. No s’han condicionat acords, ni calendaris, ni marcs de negociació a l’eliminació d’aquest model. I aquesta absència no és menor: és una decisió política i sindical.

Quan es denuncia amb la boca petita però no es posa el conflicte al centre de l’estratègia negociadora, s’acaba consolidant el sistema que es diu combatre. La conseqüència és clara: la discrecionalitat es normalitza, el maltractament institucional es perpetua i el professorat continua desprotegit.

No n’hi ha prou amb declaracions públiques. Cal coherència, determinació i línies vermelles reals. Qui no ha volgut situar la derogació del Decret de Plantilles com a prioritat absoluta és corresponsable del model actual. I aquesta responsabilitat també s’ha d’assumir.

 

Recuperar l’essència del servei públic

Des de CSIF exigim:

• Derogació dels Decrets de Plantilles, d'Autonomia i de Direccions. 

• Publicació íntegra de totes les vacants reals (jubilacions, excedències, reduccions i altres situacions administratives).

• Eliminació dels perfils discrecionals i de les entrevistes subjectives.

• Fi del sistema de reclamacions que buida de contingut les adjudicacions ordinàries.

• Adjudicacions basades exclusivament en ordre de mèrit i capacitat.

• Garanties d’estabilitat per al professorat funcionari de carrera.

• Recuperació dels espais de participació democràtica als centres.

La funció pública no pot funcionar per confiança ni per afinidats. Ha de funcionar amb normes clares, criteris objectius i seguretat jurídica.

No és només una qüestió laboral. És una qüestió de qualitat democràtica i de defensa del sistema públic.

Des de CSIF no hem callat ni callarem. Seguirem exigint responsabilitats polítiques i sindicals. L’educació pública no pot continuar sustentant-se en la discrecionalitat.

És hora de posar fi a aquest maltractament institucional i de recuperar l’essència del servei públic docent.