El professorat català, al límit: una professió en regressió

La professió docent a Catalunya viu una crisi profunda. La manca de reconeixement, la precarietat laboral i la inexistència de perspectives de promoció estan provocant una desafecció alarmant entre els professionals actuals i un desinterès creixent entre les noves generacions. El resultat és clar: costa cada vegada més trobar docents, especialment a secundària i en especialitats clau com matemàtiques, física, tecnologia o llengües estrangeres.

Segons el sindicat CSIF, aquesta situació no és casual, sinó conseqüència directa d’un sistema que ha anat deteriorant les condicions laborals dels seus professionals sense oferir alternatives de futur. Si no es reverteix aquesta tendència, el sistema educatiu català no podrà garantir la qualitat ni la continuïtat dels aprenentatges.

Els salaris docents a Catalunya es mantenen entre els més baixos de l’Estat. La pèrdua acumulada de poder adquisitiu des de 2009 pot arribar fins als 10.000 euros anuals en els casos més veterans. A això s’hi afegeix una burocràcia asfixiant i la manca de mesures de protecció real del personal. La sensació general és clara: el professorat no és la guardiola del Departament, i prou de pagar les crisis amb retallades eternes.

Tampoc hi ha cap itinerari clar de promoció professional. Un exemple paradigmàtic és l'accés al Cos de Catedràtics: a Catalunya no s’ha convocat cap procés des de 2009, mentre que altres comunitats sí que han activat promocions recents. La Comunitat Valenciana va convocar 1.380 places l’any 2022, Galícia 1.300 l’any 2020, i Castella i Lleó en va oferir 792 ja el 2018. Això condemna el professorat català a un sostre professional estancat.

Els anomenats graus docents, recollits a la LEC, —que haurien de reconèixer l’evolució professional cada cinc anys amb un complement retributiu— ni tan sols s’han desplegat. El mateix passa amb la figura de docent sènior, prevista per al Cos de Mestres: existeix en teoria, però mai no s’ha aplicat. Sense recorregut, sense reconeixement, i sense futur, molts professionals opten per marxar o per no accedir mai a la docència.

Aquesta manca de planificació ja té conseqüències greus. En moltes zones i especialitats, no es poden cobrir totes les places ni amb substituts. Això implica més càrrega per als equips existents, més desgast i més abandonaments.

Des de CSIF reclamem un compromís ferm i immediat de l’Administració per revertir aquesta situació. Cal millorar les condicions laborals i salarials, desplegar l’Estatut Docent, garantir l’estabilitat i reduir la càrrega burocràtica. Però sobretot, cal tornar a fer atractiva la professió: amb reconeixement, amb estabilitat i amb un projecte de futur clar.

El sistema educatiu no pot sostenir-se sense docents. Sense un canvi real, no només es quedaran buides les aules: també s’hi apagarà l’esperança.